Quan el projecte perd el rumb: per què no n'hi ha prou amb una correcció puntual

Quan el dubte sembla formar part del procés

Quan no has treballat mai amb una estructura de base clara que sostingui el projecte, és fàcil pensar que la dificultat constant per prendre decisions forma part del procés normal de projectar.

Et costa avançar. Dibuixes moltes opcions i cap acaba de funcionar. Vas a corregir i el professor et diu una cosa diferent cada vegada. Tu tampoc acabes de poder explicar per què has pres una decisió i no una altra.

Potser penses que projectar és això: dubtar sempre, canviar constantment, avançar una mica i tornar-te a perdre.

Però no necessàriament ha de ser així.

Quan tens una carta de navegació clara, els dubtes no desapareixen, però canvien de naturalesa. Ja no són una acumulació de confusió, sinó part d'un procés de recerca.

Pots provar opcions, comparar-les, entendre què li convé al projecte i explicar per què fas una cosa i no una altra. També pots entendre millor què t'està dient el professor i, si cal, exposar amb més claredat les teves idees, els teus dubtes i el sentit de les teves decisions.

Això és el que sovint hi ha darrere d'aquella pregunta tan repetida en una correcció:

"Però quina és la idea del projecte?"

Construir una estructura de base

Quan no saps que hi ha altres maneres d'enfocar el procés de projectar, tampoc saps que aquesta confusió podria transformar-se en una altra cosa: en una aventura, en un descobriment, en un aprenentatge acumulatiu que dona consistència a la teva manera de treballar i al teu propi llenguatge.

Quan el projecte deixa de ser una acumulació de dubtes i es converteix en un procés de descoberta, també comença a donar forma a la teva manera de projectar i a la teva arquitectura.

D'això parlo quan, en la metodologia del mentoring, explico la importància de construir una estructura de base que sostingui el projecte.

Aquesta és la primera anàlisi que fem en la sessió inicial de 90 minuts: com entens el projecte, quines idees són importants, com les has traslladat a la seva definició i quines decisions generen confusió, s'han de reordenar o potser s'han de suprimir.

Sense aquesta anàlisi inicial, és molt difícil construir un projecte coherent. Amb una estructura de base clara, en canvi, el projecte pot començar a avançar amb més criteri, més sentit i més autonomia.

De la carta de navegació a les decisions concretes

Un cop aquesta carta de navegació comença a estar definida, el següent pas és transformar-la en decisions concretes.

Això no vol dir aplicar una idea de manera literal, ni repetir-la com un eslògan al llarg del projecte. Vol dir posar-la en relació amb les parts objectives que construeixen l'arquitectura: el lloc, el programa, la implantació, la volumetria, les dimensions, l'estructura, l'envolvent, els materials, el confort, la llum, l'energia i la manera de representar el projecte.

Per exemple, si el projecte vol fomentar la relació entre les persones del barri, activar-se durant moltes hores del dia i contribuir a la restauració de la biodiversitat i a la creació d'un microclima, aquesta idea ha de començar a prendre forma en decisions concretes.

Això afectarà la manera com l'edifici s'implanta, com reconeix els fluxos de moviment, com treballa l'orientació i les ombres, com organitza la planta baixa, quins espais intermedis genera, com incorpora vegetació, quina porositat té, quins materials utilitza i com es relaciona amb els edificis i espais propers.

Aquí és on el projecte deixa de ser només una intenció i comença a convertir-se en arquitectura.

La representació també forma part d'aquest procés. No es tracta només de dibuixar allò que ja està decidit, sinó de fer visible què està fent el projecte, quines relacions construeix i per què aquelles decisions tenen sentit.

Per això, en la mentoria no treballem només una correcció puntual. Treballem la relació entre la idea de base i les decisions que construeixen el projecte, perquè l'estudiant pugui avançar amb més criteri, explicar millor el que està fent i sostenir el procés amb més seguretat.

La part creativa del projecte

Aquestes decisions no afecten només les parts objectives del projecte. També obren un espai de recerca i de creativitat.

Un projecte no hauria de limitar-se a funcionar correctament. Pot intentar aportar millores, plantejar altres mirades i explorar possibilitats que van més enllà de la resolució immediata del programa.

Això pot aparèixer en molts àmbits: en la manera d'entendre la tipologia, en la relació amb el clima, en la integració dins de l'ecosistema del qual forma part l'edifici, en la resposta a qüestions socials, en la restauració de la biodiversitat o en la investigació de sistemes constructius que permetin transformacions, adaptacions o reutilitzacions futures.

Per això, en la mentoria també treballem la part creativa del projecte.

Aquesta creativitat no és només una qüestió formal o estètica. Té a veure amb tres preguntes principals:

• Què estàs buscant crear?
• Com ho estàs investigant?
• Com ho vols representar?

La primera pregunta ajuda a entendre quina aportació vol fer el projecte. Potser vols revisar una tipologia, crear una millor relació entre edifici i entorn, respondre a una situació climàtica concreta, generar nous espais de trobada, proposar un sistema constructiu més flexible o imaginar una arquitectura capaç d'adaptar-se al canvi.

La segona pregunta té a veure amb el procés de treball. La creativitat també pot aparèixer en la manera com investigues el projecte: a través de maquetes conceptuals, maquetes de treball, dibuixos, collages, esquemes, proves materials, imatges digitals o altres eines que t'ajudin a descobrir què pot arribar a ser el projecte.

La tercera pregunta tracta la representació com una part essencial del llenguatge arquitectònic. No es tracta només de presentar el projecte de manera bonica, sinó d'escollir quins dibuixos, imatges, diagrames o maquetes expliquen millor la teva manera d'entendre l'arquitectura i el sentit de les decisions que has pres.

Així, la creativitat no queda separada de la coherència del projecte. Al contrari: quan hi ha una estructura de base clara, la creativitat pot desplegar-se amb més força, perquè sap què busca, com treballa i què vol comunicar.

El temps també forma part del projecte

Una altra part important de la mentoria és la gestió del temps i de l'energia al llarg del procés.

Un projecte té diferents etapes, i cada etapa demana un tipus de treball diferent. Hi ha un moment per comprendre, investigar i obrir possibilitats. Hi ha un moment per prendre decisions i definir el projecte. I hi ha un moment en què cal deixar de canviar-ho tot i concentrar-se en representar-lo bé.

Aquesta distinció és molt important.

Un projecte pot estar molt ben pensat, però si no està ben dibuixat, si no té els documents necessaris o si la representació no mostra el seu valor, una part important del projecte queda amagada. No n'hi ha prou amb tenir bones idees: cal donar-los forma, fer-les visibles i explicar-les amb claredat.

Per això, treballar el temps no vol dir només organitzar un calendari. Vol dir entendre en quin moment del procés et trobes i què necessita ara el projecte.

A vegades cal continuar investigant. A vegades cal reordenar decisions. A vegades cal simplificar. I a vegades cal acceptar que el projecte ja està prou definit i que el que toca és representar-lo, no tornar-lo a començar.

Arribar a aquest punt és fonamental, sobretot en un PFC o TFM, on la qualitat del projecte també depèn de la capacitat d'explicar-lo bé dins d'un temps limitat.

La mentoria ajuda a reconèixer aquestes etapes, a prioritzar el que és important i a sostenir el procés sense quedar atrapat en una revisió constant. Perquè representar no és només preparar l'entrega: és fer visible el sentit, la coherència i el valor del projecte.

Una manera de projectar amb més criteri i autonomia

Treballar amb una estructura de base no vol dir tancar el projecte massa aviat ni eliminar la incertesa del procés. Vol dir tenir un lloc des d'on pensar, decidir, provar, corregir i continuar avançant.

Un projecte d'arquitectura sempre tindrà moments de dubte. Però aquests dubtes poden formar part d'una recerca amb sentit, i no d'una confusió que es repeteix una vegada i una altra.

La carta de navegació serveix precisament per això: per entendre què estàs fent, per què ho fas, què vols que el projecte aporti i com pots convertir aquesta intenció en arquitectura.

Quan aquesta relació és clara, les decisions deixen de ser peces soltes. La implantació, la volumetria, el programa, l'estructura, els materials, l'energia, la representació i la gestió del temps comencen a treballar en una mateixa direcció.

Això no només dona coherència al projecte. També ajuda l'estudiant a guanyar seguretat, criteri i autonomia.

Perquè l'objectiu no és només resoldre una entrega concreta. L'objectiu és aprendre a projectar amb més consciència, amb més claredat i amb una veu pròpia.